L'AVENTURA BLOCAIRE de la Maria Roser

La Maria Roser ens explica una aventura d'un vespre que jo també vaig compartir. Érem una bona colla i ens en queda un molt bon record col·lectiu.


Us explicaré les peripècies que vaig passar, per arribar a una trobada blocaire Corró de Munt, a la masia de la Núria de Miramelsmots.  Feia algún temps que jo  no havia agafat el cotxe, degut als meus problemes visualsperò tot i així em feia il·lusió anar-hi i em vaig arriscar. 

Com que la trobada era a les nou de la nit, la meva opció va ser marxar ben d’hora de casa, a la tarda  i després quedar-me a dormir a un hostal del poble.  Vaig arribar-hi força cansada s o menys a les sis i vaig decidir anar a investigar on era la casa abans d’anar a descansar una estonaMentre hi anavacom que la masia era una mica lluny del pobleem fixava en les coses que més tard em podrien orientar. 

El què no havia previst és que quan hi vaig anar al vesprese’m fes fosc pel camí i de totes les coses en les quals m’havia fixat, ara no se’n veía ni una i a més no hi havia ningú per poder preguntar. O sigui que em vaig trobar sola al mig d’un bosc fosc i negre com una gola de llop, (jo escoltava per si en sentia algún, he, he).  Vaig parar el cotxe sense saber per on tirar. Per sort acap d’un a estonaen va passar un  que recollia les escombraries de les masies. Salvada! Vaig pensar. El senyor em va dir;- “Ja va  jaés aquí mateix”. quan la gent de pagés diu  aquí mateix, no us en fieu massa, que jo he viscut molt de temps en pobles petits

Finalment vaig trobar la casa i em sembla que algú s també s’havia perdut. 

Hi havia una bona colla de blocaires, alguns coneguts i d’altres que vaig conèixer aquell vespreVam fer petar la xerrada una estona en una preciosa terrassa , contemplant la vall nocturna amb els llums dels poblets  allà  lluny; alguns  van llegir poemes i després vam fer una mica de piscolabis. Va ser un vespre molt agradable. 
Però aquí no s’acaba totperquè calia tornar al poble a dormir com era d’esperar , em vaig tornar a perdrefins que al primer semàfor que hi havia  vaig donar un ensurt a una senyora que estava esperant que es poses verd ( el semàfor) Imagineu-vos , les dotze de la nit,  esteu  parlant pel mòbil i algú  us pica als vidres, encara recordo el bot que va fer…. 

Doncs ja ho veieu tota una aventura, però jo m’ho vaig passar , per arrodonir-la només em va caldre sentir algún údol enmig de la foscor!!! 

Felicitats per aquests deu anys , Carme; que siguin molts més i que jo ho pugui veure.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La festa de sa lluna

Els títols de l'Helena Bonals

El record d'en Joan Gasull